| El mundo de Sofía Aquesta novel·la ens parla sobre la història de la filosofia des dels seus inicis, fins ara. Comença amb dos preguntes bàsiques per a filosofar, "qui ets?", "d'on ve el món?", la majoria de les persones, no saben qui són i d'on ve el món, malgrat viuen en ell. Els filòsofs, diuen que no tenim que resoldre aquestes qüestions . Si volem acostar-nos a la filosofia, tenim que realitzar preguntes filosòfiques, com, com es creà el món?, com tenim que viure?, hi ha algun tipus de vida després de la mort?, aquestes i moltes més se les han preguntat els filòsofs al llarg de la història. La filosofia sorgí gràcies a la capacitat d'admiració dels filòsofs. Tots hem tingut capacitat d'admiració vers les coses, però a mida que ens anem fent adults, i ens anem acostumant a la rutina de cada dia, anem perdent aquesta capacitat tan magnífica. La filosofia sorgí als voltants de l'any 600 a.C. a Grècia. La gent es preguntava coses, les coses no entenien, les explicaven a través dels mites, que són relats sobre Déus que intenten explicar el principi de la vida. Els primers filòsofs, intentaven buscar explicacions naturals als processos de la naturalesa, es feien preguntes com: "existeix una matèria primera de la qual estigui feta tot el demés?", "l'aigua pot convertir-se en vi?" o com poden la terra i laigua convertir-se en una granota?. Cada filòsof, tenia el seu propi projecte, cadascun s'interessava per a una cosa diferent. Els primers filòsofs, els de Grècia, són els anomenats filòsofs de la naturalesa, perquè s'interessaven per la naturalesa i per als processos que s'efectuen en ella. Un dels tres grans filòsofs de Milet (Àsia menor), Tal·les (625-545 a.C.), deia que l'aigua era l'origen de totes les coses. Anaximandro, deia que l'origen de totes les coses, era "lo indefinit"; el tercer filòsof de Milet Anaxímenes (570-526 a.C.), deia que l'origen de totes les coses era l'aire; els tres pensaven que hi havia una matèria primera que era l'origen de tot plegat, però no entenien com una matèria pot canviar i convertir-se en una altra cosa ben diferent. Parménides (510-540 a.C.), es preocupà de buscar una solució a aquest problema. Parménides digué que tot havia existit sempre, que res pot sortir del no res i que res canvia. Es fià de la raó i no dels sentits, aquest és el moviment del racionalisme. Heráclito (540-480 a.C.), pensava totalment el contrari que Parménides, que els seus sentits eren més importants que la raó i es fiava més d'ells que de la seva raó. Digué "tot flueix", "que hi ha una llei natural per la qual tot es guia". Empédocles (494-434 a.C.), estava en desacord amb els dos filòsofs anteriors, ell pensava en que hi havia quatre elements, no un com afirmaven els altres; estava d'acord amb ells en que res canvia i que devem fiar-nos dels nostres sentits. Deia que la naturalesa té quatre elements, la terra, l'aire, el foc i l'aigua i que tots els canvis es produeixen per la barreja de tots plegats, que s'uneixen i que se separen. Aquesta força que les uneix, les predomina "amor" i a les que les separa, "l'odi". Anaxágores (500-428 a.C.), deia que tot el de la naturalesa es pot dividir en alguna cosa més petita i aquesta alguna cosa, que ell l'anomena "llavor" porta alguna cosa de tot. A la cosa que organitza totes les coses, les anomenà esperit. Demócrito (460-370 a.C.), fou el gran últim filòsof de la naturalesa. Va formular la teoria atòmica, creia que les coses no canviaven i que cadascuna d'elles, era eterna i inalterable i a la peça més petita, l'anomenà "Àtom", que significa indivisible; l'àtom no es podia dividir en una part més petita, pensava que la matèria era eterna, i que els àtoms eren fixes i massissos, però no idèntics entre si. Deia que existien un conjunt d'àtoms diferents, amb diferents masses i diferents formes. No hi ha cap força que actuï sobre els àtoms, només existeixen els àtoms i un immens espai buit. Ell es un materialista, perquè pensava que a la naturalesa tot funciona mecànicament, pensava que la teoria atòmica també explica les nostres sensacions, també pensava que l'esperit estava format per "àtoms de l'esperit" i que aquests quan ens moríem, anaven a parar cap a un altre esperit. Els filòsofs, creien en el destí, creien que tot aniria a passar, que tot estava determinat prèviament. Els humans han intentat veure aquest destí a través de diverses formes d'oracle; els endevins, intenten interpretar alguna cosa que en realitat no està gens clar. El primer filòsof de la nova manera de pensar, que intentava trobar explicacions naturals a les malalties, fou Hipòcrites, que fundà la ciència Grega de la medicina. Deia que la protecció més important per a la malaltia, era la moderació i la vida sana. Quan et poses malalt, deia, es a causa de que la naturalesa ha descarrilat per culpa d'un desequilibri físic o psicològic. Els filòsofs de l'antiguitat, són Sócrates, plató i Aristòtil. Al 450 a.C., Atenes era el centre cultural del món Grec. Els interessos, se centraven en l'home. Els Sofistes, que així s'anomenaven els professors i filòsofs errants que visqueren a Atenes, vivien ensenyant als grecs. Un d'ells, anomenat Protàgores (487-420 a.C.), deia que l'home era la mesura de totes les coses, ell era un agnòstic. Sócrates (470-399 a.C.), es el personatge més enigmàtic de la història de la filosofia, no va escriure res, nasqué a Atenes i passà la gran majoria de la seva vida per als carrers i places, conversant amb la gent amb la qual es topava, pocs anys després, fou condemnat a mort degut a la seva activitat filosòfica. El que caracteritzava a Sócrates, era que ell conversava amb la gent i aprenia dels que parlaven amb ell, la ironia Socràtica, es que Sócrates es feia l'ignorant al parlar amb la gent, per veure què pensava la gent, també deia que tenia una "veu divina" en el seu interior i que aquesta consciència li deia el que estava bé i el que estava malament. Sócrates, defensà els seus ideals fins la mort. Visqué en el temps dels Sofistes, però es distingia entre ells en que se'l considerava filòsof i els sofistes només col·laborava una mica amb les seves explicacions. Un filòsof, es té que caracteritzar per admetre que sap poc i intenta solucionar- ho. Sócrates, digué: "jo només se que no se res". La base de Sócrates per a trobar el nostre coneixement, fou la raó, per això fou racionalista. Plató (427-347 a.C.) fou el deixeble de Sócrates, fundà la seva pròpia acadèmia a Atenes a on ensenyava filosofia entre d'altres coses, i el més important, era el diàleg. A Plató, li interessava molt el que és etern e immutable i etern a la naturalesa i el que és etern e immutable respecte a la moral i a la societat. Pensava que tot el que podem tocar i sentir, flueix, que tot al que pertany al nostre món dels sentits, està format per a una matèria que es desgasta al pas del temps. Per tant, que tot està fet amb un "motlle" etern i immutable. Del motlle perfecte se n'han format totes les coses, posaré un exemple per a entendre-ho millor; hi ha un motlle per a tots els conills i els conills que veiem nosaltres només són còpies mal fetes d'aquest motlle, per això, hi ha conills més grans , grassos i de diferents colors que d'altres. A aquests motlles els anomenà "idees". Darrere el món dels sentits, deia, que tenia que haver-hi una realitat la qual anomenà "el món dels sentits" i en aquest món dels sentits hi ha totes les "imatges model". A aquest concepte, l'anomenem la teoria de les idees de Plató. També afirmava que res del que sentim pels sentits, roman. Només podem tenir coneixements segurs del que veiem amb la raó. No podem fiar-nos dels sentits però si de la raó que és l'oposat de les opinions i dels plaers. Deia que el ser humà està dividit en dues parts, una que flueix i l'altra que és un esperit immortal. Aquest esperit immortal existia ja abans de posar-se dins del nostre cos i estava en el món de les idees, quan es posa dins el nostre cos, es desperta i no se'n recorda de les idees perfectes i vol tornar a la vertadera casa de l'esperit, a aquesta enyorança, Plató l'anomena "amor". Pensava que el que veiem només són ombres dels motlles o de les idees eternes. Plató per a explicar això en el seu diàleg "la república", escriu el mite de la caverna. Pensava que l'estat tenia que estar governat per a filòsofs. Aquest estat ideal que ens presenta Plató, s'assembla molt a l'antic sistema Hindú de les nissagues, en la que cadascun té la seva determinada funció per al bé del conjunt. Aquesta divisió de l'estat, actualment la podríem definir com un estat totalitari. Pensava que els homes i les dones eren iguals. En un dels seus diàlegs, escrigué, unes lleis per a un segon estat millorat en el diàleg "de les lleis". Aristòtil, (384-322 a.C.) fou el gran últim filòsof grec i el primer biòleg d'Europa. S'interessava per als canvis de la naturalesa utilitzant els seus sentits per captar- la. Els seus textos, eren molt primmirats i escrigué també sobre totes les ciències. Aristòtil, rebutjava la teoria de les idees de Plató, pensava que Plató li havia donat la volta a tot, un animal flueix però el motlle d'aquest animal, és etern i immutable. Aristòtil pensava que aquests motlles que deia Plató no existien, per a ell les formes de les coses, són com les qualitat específiques d'aquestes coses. El que sentim, es el major grau de la realitat, opinava que el que hi ha a l'esperit, són reflexes dels objectes de la natura, també pensava que no existeix res a la ment que no hagi passat abans per als sentits, però tenim una raó natural amb la qual naixem, que ordena les nostres sensacions en diferents grups, deia que el ser humà, neix sense cap idea i fins que no les percep, no les té. Deia que la realitat està composta per la matèria (el material de què està feta una cosa) i la forma (les qualitats físiques de la cosa). A la matèria, sempre hi ha una possibilitat d'aconseguir una forma, cada canvi que es produeix a la natura, és una transformació de la matèria. Totes les coses de la naturalesa, tenen una possibilitat natural de realitzar una forma, la forma d'una cosa, ens diu alguna cosa sobre la possibilitat i limitacions de la cosa. Aristòtil tenia una visió molt particular de les relacions causa-efecte a la natura, pensava que hi ha varies classes de causes a la natura, en menciona quatre, que són: "la causa material", "la causa eficient", "la causa formal" i "la causa final". En el que es refereix a les causes, Aristòtil, s'equivocà; Aristòtil intentà demostrar que totes les coses de la naturalesa pertanyen a uns determinats grups i subgrups. Aristòtil, creà la lògica com a ciència, assenyalant regles estrictes per a saber que aquestes regles són lògicament vàlides. Aristòtil ordena l'existència entre coses inanimades i coses vives, dintre les coses vives, fa una distinció entre plantes, animals i sers humans; les coses vives, saben alimentar-se, sentir el món, i dels sers humans, tenen la capacitat de pensar racionalment. També pensa que el moviment de les estrelles i dels planetes, dirigeixen el moviment de la terra, però el que posa en moviment als astres, ho anomena "Déu" o "primer motor". Pensava que en el ser humà hi havia tres tipus de felicitat, una, és la vida dels plaers i diversions, una altra, viure com un ciutadà lliure i responsable, i la última, una vida en la que ets filòsof i investigador. Aristòtil, deia que la societat en què vivia l'home, se'l podria anomenar com a un animal polític. Assenyalà diverses bones formes d'estat, com la monarquia, la aristocràcia i la democràcia. L'hel·lenisme, durà uns 300 anys, s'entén tan com la època com la cultura predominant grega que dominava els tres regnes hel·lenístics: Macedònia, Síria i Egipte. L'hel·lenisme, es caracteritzà perquè es s'esborraren les fronteres entre els diferents països i cultures. Les diferents cultures, es barregen en una llàntia d'idees religioses, filosòfiques i científiques. Aquesta part de l'antiguitat, es caracteritzà per al dubte religiós, es deia que el món estava vell, les noves religions, tenien normalment una teoria sobre com salvar-se de la mort; també era molt important adquirir coneixements sobre la vertadera naturalesa de l'univers. La filosofia es movia en la mateixa direcció que la religió fins al punt que es s'esborraren els límits entre sí. A la filosofia hel·lenística, es tractava de la ètica. Per a la filosofia cínica, fundada per Antítesis al 400 a.C, la vertadera felicitat no depèn de les coses externes. El cínic més famós, fou Diógenes, que fou el deixeble de Antítesis i deia que era més ric i més feliç que el gran general, perquè tenia tot el que volia. Els cínics tenien una gran falta de sensibilitat. La filosofia estoica, fundada per Zenó al 300 a.C., deia que cadascun de nosaltres és un món en miniatura, també deia que hi havia un dret natural per a tot el món. només hi ha una naturalesa, afirmava. Era molt obert a la cultura contemporània. S'interessà per la política, veiem l'exemple de Marc Aureli, Ciceró i Sèneca. Deia que hem de reconciliar-nos amb el nostre destí. La filosofia epicúrea, fundada per Epicuro (341-270 a.C.), es centrava en el plaer, deien que era el primer. Deia que la mort no ens pertany, que als déus els hem de témer, que és fàcil d'aconseguir el que és bo i que les coses terribles són fàcils de suportar. També deia que s'havia de viure en el moment. El neoplatonisme, fundat per Plotoni (205-270 a.C.), estava inspirat en la teoria de les idees, deia que el món està en una tensió entre la llum divina i la foscor absoluta, pensava que l'esperit està il·luminat per la llum divina i que la matèria, és la foscor. Deia que nosaltres som el misteri diví. Platònic diu que s'uní amb Déu, i que tingué una experiència mística. Tot el misticisme, està caracteritzat per la unió amb Déu, aleshores et converteixes en Déu, deia. Hi hagué dues grans civilitzacions: la semítica (a la que pertany als jueus) i la indoeuropea (a la que pertany a grecs i romans). Per al que podem dir de la civilització Europea, té dues arrels. Els indoeuropeus eren els que parlaven les llengües indoeuropees i es caracteritzaren per ser politeistes i tenir mites, moltes vegades semblants uns als altres. Amb aquests mites, es volia aconseguir coneixements sobre el cicle de la naturalesa. La visió cínica era per a ells el sentit més important. També és molt important la fe en la transfiguració dels esperits. Els semistes de la península Aràbiga, s'han estès per a tot el món, han arribat molt lluny a través del cristianisme; hi ha tres religions, el judaisme, l'islam i el cristianisme, les tres religions, són monoteistes i tenen un llibre sagrat; tenen una visió lineal de l'història, creuen que Déu dirigeix l'història. Israel, és el poble escollit per Déu, el qual guia, dóna lleis i enterga al seu fill per a perdonar els pecats del poble D'Israel. Pau, un dels deixebles de Jesús, és el que fou a predicar l'evangeli per tot el mediterrani. L'edat Mitjana, (500-1500 d.C.), fou la següent etapa, etapa de la qual els filòsofs donaven com a cosa bona el cristianisme. Sant Agustí (354-430 d.C.), passà per moltes religions, però al final, es convertí al cristianisme, portà la filosofia grega al cristianisme; incorporà les idees platòniques al cristianisme; deia que el cos del ser humà estava dividit en dues parts, cos i ànima. Deia que cap home mereix la salvació, però que Déu escollí als que es salvarien. La seva obra, és, la ciutat de Déu. Deia que no hi havia salvació fora de l'església, això s'acceptà fins a la "Reforma" (s. XVI). El més important i més gran de l'edat mitjana, fou Sant Tomàs d'Aquino (1225-1274) intentà unir la filosofia d'Aristòtil i el Cristianisme. Pensava que hi havia dos camins per a arribar a Déu, per la fe i per la revelació, pensava que no hi havia tanta diferència entre el cristianisme i Aristòtil; deia que només existeix un sola veritat, es basava en la raó per a fer tot això. Es quedà amb la visió que tenia Aristòtil sobre la dona. També hi hagué una pensadora anomenada Hildegarda de Eibingen. El Renaixement (s. XV i XVI), començà al nord d'Itàlia. En aquesta època es torna al egocentrisme (l'home és el centre de tot) i es caracteritza per l'individualisme. S'introduí un nou concepte sobre la naturalesa, el qual era positiu. Molt pensaven que Déu era infinit (panteisme). Es deia que la naturalesa, era divina, que era la prolongació de Déu. Giordano Bruno, fou humanista, digué que Déu era infinit. En el renaixement, també sorgí l'antihumanisme i un nou mètode científic. És tragué la visió que es tenia del món i es passà a una visió geocèntrica del món, fins a arribar a la visió heliocèntrica del món. Kepler, descobrí les òrbites el·líptiques que recorren els planetes i Galileu Galilei, la llei de la inèrcia i més tard, Newton la llei de la Gravitació Universal. En aquest període es veu molt com s'observa molt el món. La relació amb Déu canvia i per a això sorgí "la reforma", que volia tornar al cristianisme que hi havia al principi, això ho intentà Martín Lúter, que fou refutat per Erasmo de Rotterdam, que pensava que l'home pot legitimar-se només per la gràcia de Déu. El Barroc (s. XVII), aquesta època, fou la dels grans contrasts. El símbol més important de l'època, fou el teatre que era una imatge de la vida humana. La filosofia es caracteritzà per les tensions entre maneres de pensar completament oposades: L'idealisme (punt de vista que diu que l'existència era de la naturalesa espiritual) o el Materialisme (punt de vista contrari a l'anterior), són exemples d'aquesta manera de veure les coses oposades. El determinisme, deia que tot estava decidit prèviament. En la època Barroca hi hagué molts filòsofs com Thomas Hobbes, Lemettrie, Laplace o Leibniz, però els més importants fores Spinoza i Descartes. René Descartes (1596-1650), pensava que només la raó ens pot donar coneixements i no dels sentits. Fou un filòsof racionalista, que no es fiava del que s'havia dit a l'edat mitjana. Fou el primer sistematitzador. Li interessava el que podem saber i la relació entre el cos i l'ànima. Estava convençut que hi havia una relació entre el cos i l'ànima. Edità un llibre anomenat "Discurs del mètode". Volgué utilitzar la raó, que es de la única cosa que en podem estar segurs. Descartes volia aconseguir coneixements certs sobre la naturalesa de la vida. Deia que al principi tenim que dubtar de tot. Arribà a la conclusió de que de lo únic de que estava segur era de que dubtava i si dubtava, volia dir que existia. D'aquí ve la famosa frase "penso, aleshores existeixo". També diu que la idea de perfecció la hem tingut sempre i només la pot haver posat Déu, ja que ell és l'únic perfecte, així que diu que Déu existeix; veiem que hi ha una relació entre pensament i existència. Distingeix entre idees naturals, quantitatives i "racionals". Diu que una substància és el pensament i una altra l'extensió. Descartes, era dualista, ho veiem en que distingeix entre realitat espiritual i extensa, també divideix a l'home com a ser dual. Baruch Spinoza (1632-1677), negà que la bíblia estigués inspirada en Déu. Parlà a favor de la llibertat d'expressió i la tolerància religiosa. Veia les coses sota un angle de l'eternitat. Digué que Déu no tenia cap relació amb la naturalesa. Era panteista. La seva obra més important, fou "ètica demostrada segons l'ordre geomètric". Opinava que devíem alliberar-nos dels nostres sentiments i afectes, per a trobar la pau i ser feliços. Deia que només hi ha una substància, que l'anomenà "substància". Spinoza era monista, pensava que el ser humà té dues qualitats o com ell deia, atributs de Déu que són el pensament i l'extensió. Deia que son les causes internes de tot el que succeeix a la naturalesa. Una força exterior, ens pot impedir de ser lliures, deia. L'empirisme, fou liderat per Hume, locke i Berkeley. Locke (1632-1704), publicà "assaig sobre el coneixement humà", al 1690. Es preguntà d'on sortien les nostres idees i conceptes i si podíem fiar-nos dels nostres sentits. Pensava que la nostra consciència, abans de captar alguna cosa, estava completament en blanc, i segons anem sentint, se'ns va gravant a la consciència cadascun d'aquests sentits. Distingia entre qualitats primàries (l'extensió de les coses) i secundàries (la influència de la realitat externa sobre els nostres sentits) dels sentits. Locke és racionalista per pensar que els sers humans poden captar amb la raó certes qualitat i en el reconeixement dels homes, de l'existència de Déu, que ve donada per la raó humana. Parlà a favor del principi de divisió dels poders (poder legislatiu, judicial i executiu). David Hume (1711-1776), visqué en l'època de la il·lustració. La seva obra més important més important, és el "tractat sobre la naturalesa humana". Hume fou un empirista i considerà la obligació d'ordenar tots els conceptes i pensaments confosos que havien inventat els homes. Hume, vol tornar a la percepció infantil de món. Diferencia dos tipus diferents de percepcions en l'ésser humà, les quals són impressions (immediata percepció de la realitat externa) i idees (el record d'una impressió de la realitat); Les idees, poden ser simples o compostes, les compostes, estan formades per a idees simples, algunes d'aquestes compostes, ens les inventem nosaltres i no es troben a la natura (dracs, ogres, elfs, ...etc.). Hume diu que la idea del "jo", que és una idea composta i inalterable, es en realitat una llarga cadena d'impressions simples que mai has percebut simultàniament. També diu que la consciència, és una espècie de teatre on succeeixen els diferents pensaments. Hume era agnòstic, que trenca la última connexió entre la fe i la raó. Les lleis infrangibles de la naturalesa, són segons Hume, el que nosaltres esperem que succeeixi quan deixem caure una pedra cap al terra, per exemple, Hume, la llei causa-efecte la utilitza quan discuteix sobre el poder de l'hàbit, diu que encara que jo vegi moltes vegades una cosa, aquesta cosa, no té cap perquè de ser sempre igual. Hume rebutjà la raó (el pensament racionalista) i posà en pràctica els seus sentiments, que són el que decideixen el que has de fer. George Berkeley (1685-1753), fou l'empirista més conseqüent de tots, opinava que sentim les coses tal com són, digué que tot el que sentim és l'única cosa que existeix, però no sentim la matèria, deia que tota la naturalesa i la nostra existència, es basen en Déu, ell és la causa de tot; dubta a part de la realitat material, del temps i de l'espai. La il·lustració Francesa, es centre en set idees, la rebel·lió contra les autoritats, el racionalisme, la idea de il·lustrar, l'optimisme cultural, volta a la naturalesa, el cristianisme humanitzat i els drets humans de l'home. La rebel·lió contra les autoritats, culminà amb la revolució Francesa del 1789, es tenien idees del racionalisme, com que la fe en Déu, o com a certes normes morals. La obra més representativa fou l'enciclopèdia. També hi hagué grans pensadors, com Rosseau o Newton. Immanuel Kant (1724-1804), era cristià i per a ell fou molt important salvar la base de la fe cristiana. Opinava que els racionalistes i els empiristes, tenien alguna raó, però els dos s'equivocaven en alguna cosa, pensava que els racionalistes donaves massa importància a la percepció, i que els empiristes, emfatitzaven molt sobre que els coneixements venen donats per a les percepcions, deia que l'home té sensibilitat i podia entendre les coses amb el coneixement, la seva aportació més important per a la filosofia, és la separació que fa entre, "les coses en sí" i "les coses per a mi". A Kant li inquietava no saber aprovar les lleis de la naturalesa, Kant pensava que la raó no pot donar cap judici segur. Rebutja l'existència de Déu, "creà" la llei moral universal, que deia que actuessis com t'agradaria que actuessin tots els que t'envolten. Kant dividia a l'home com un ser amb sentits, però també amb raó, tenim llibertat i aquesta és la que ens converteix en éssers humans. El Romanticisme començà a finals del s. XVIII i acabà a mitjans del XIX, sorgí a Alemanya amb nous lemes, com el sentiment, la imaginació, l'enyorança i la vitalitat. Un era lliure per a interpretar l'existència; en aquesta època hi hagué grans genis, com Beethoven, que expressaven allò que no podien expressar els filòsofs. El romanticisme, era totalment urbà. Es criticà molt la il·lustració i s'interessaven molt per als aspectes foscos, com de la existència i per l'enyorança de la naturalesa i la mística d'aquesta. Molts romàntics, moriren joves, per causa d'una malaltia o bé perquè es suïcidaven. La naturalesa es considerà com a una unitat, la naturalesa, era un enorme "jo". Georg Wilhelm Frederic Hegel, (1770-1831), parla de l'esperit universal, fent referència a la suma de totes les manifestacions humanes. La seva filosofia, és polifacètica, pensà que era possible d'investigar quina és la base del coneixement humà. Diu que la història és una cadena de reflexions, que cada idea es forma en la base de l'anterior, a això, ell ho anomena "evolució dialèctica". Hegel distingí tres fases en el coneixement i les anomenà "tesis", "antítesis" i "síntesis". Deia que l'home s'assemblava a un animal i la dona a una planta. La raó de Hegel, és la dinàmica, diu que la raó apareix en el llenguatge i que el llenguatge el creem nosaltres, per tant, l'idioma, es el que crea a l'individu. Hegel digué que l'esperit universal torna a sí mateix a través de la raó subjectiva, la raó objectiva i la raó absoluta. Sören Kiergaard (1813-1855), tenia una visió molt aguda de la naturalesa. Reaccionà contra la filosofia unitària de Spinoza i contra Hegel. Es convertí en l'enemic de poble, deia que la fe cristiana consisteix en seguir els passos de Crist. Escrigué un llibre titulat "el concepte de la ironia". Deia: "és molt important trobar què és la veritat per a mi". També afirmava que les coses que podem saber a través de la raó, són inescencials. Opina que existeixen tres actituds vitals diferents, que les separà en "la fase estètica (es viu en el món dels sentits)", la "fase ètica (s'intenta viure amb la llei moral)" i la "fase religiosa (la religió cristiana)". Karl Marx (1818-1883), fou un materialista històric. Utilitzà a Hegel com a punt de partida; té una finalitat pràctica i política. En la societat de Marx, es divideix la base (condicions materials) i la supraestructura (com es pensa en una societat). A la organització pròpia del treball, l'anomenà "relacions de producció de la societat". La tesi de Marx, diu que la manera en què treballem, marca la nostra consciència. Marx, veu el fet de treballar com a una cosa positiva, pensava que el capitalisme és un sistema econòmic auto-destructiu Després de Marx, el moviment socialista es dividí en el Socialdemocràtic i en el Lenisme. Charles Darwin (1809-1882), anà al sud d'Amèrica a investigar, i això marcà el rumb de la seva vida. Escrigué un llibre anomenat "l'origen de les espècies" (1859), en aquest llibre, digué que els sers vius, provenien de formes anteriors i més primitives, i que la evolució anava regida per a la selecció natural. Darwin es caracteritzà per a ser un home prudent, arribà a la conclusió de que la terra tenia uns 300 milions d'anys (en aquella època, es pensava que la terra tenia 6 000 anys). Darwin allunyà a Déu de la creació del nostre món. El neodarwinisme, completa el punt més dèbil de la seva teoria. Darwin pensà que la primera cèl·lula viva sortí d'un bassal d'aigua càlid. Sigmund Freud (1856-1939), elaborà una psicologia profunda, i descobrí el món dels instints de l'home, ell això ho anomenà el "ello". El Superjo, segons Freud, està dins la nostra consciència i ens avisa quan veu les coses malament. Deia que la consciència, és una part petita de la nostra ment humana, darrere d'aquesta, hi trobem el subconscient, i opina que els lapsus no són causals; el seu llibre més important, s'anomena "la interpretació dels somnis". Afirmà que tots els somnis compleixen desigs. La filosofia de la nostra època, està basada en els filòsofs anteriors. Una de les corrents noves que han sorgit, es la del existencialisme, com Paul Sartre (1905-1980), que digué que Déu havia mort. Diu que l'home ha de crear-se a si mateix, que està sol en aquest món, que és un ser lliure, que podem escollir i per tant som responsables del que fem; diu que la consciència abans de sentir alguna cosa, no és res. Una altra corrent important de la nostra època, és el neopositivisme que té descendència amb sant Tomàs d'Aquino. Una altra, és l'empirisme lògic, i la última que es menciona, és el materialisme. La creació de l'univers, es diu que s'inicià ja fa molts milers d'anys, degut a una gran explosió anomenada Big Bang, degut a aquella explosió sorgí una petita massa d'immensa densitat, la qual al pas dels anys va creixent a mida que passen els anys, s'ha dit que l'univers creix i en un punt determinat comença a fer-se petit, l'univers fa com un globus ple de punts amb retolador (els punts serien les galàxies), a mida que el globus es va inflant, els punts es van separant (ja que es diu que els planetes es van separant molt lentament), com més gran és la distància entre planetes, més ràpida és la velocitat en què es separen; un cop el globus està molt inflat, poden passar dues coses, una que el globus (l'univers) s'infli tant, que exploti, l'altre, seria que algú deixés anar aquest globus (i l'univers tornés al seu estat inicial, una petita massa de matèria d'immensa densitat). El món de Sigmund Freud Sofia ?ostein ?aarder Nom: Laura Mora Curs: 1er Batxillerat A Matèria: Filosofia Professor: Pepe Sánchez | |
|
